Sin nombre y sin memoria
Instal·lació
Al Sudest Asiàtic, i en d’altres indrets de la terra, existeixen comunitats de cuques de llum que emeten llum en forma de polsacions. Petits grans flashes de llum sincronitzada. En observar-los es va descobrir que aquells minúsculs i insignificants animalets eren capaços, per emissió i captació d’infrarojos, de sincronitzar els seus ritmes per a emetre conjuntament i així, cooperant, atreure a les femelles més llunyanes. Així és Luci, una escultura petita, una “maquineta” feta de cinc emissors de llum i so amb el dispositiu adequat per a simular electrónicament el comportament d’una colònia de cuques de llum. Josep Manuel Berenguer la va dissenyar en 1994 i ha donat lloc a la instal·lació actual “Sense nom i sense memòria”.
Durant el dia, o en presència d’altra font lluminosa independent de la comunitat, com una bombeta, els subjectes de la comunitat Luci es comporten de manera individual i desordenada. Però si desapareixen les interferències exteriors, els lucis es van ordenant a poc a poc, fins arribar a pulsar de manera sincronitzada. En el procés del caos total a l’ordre, Luci passa per tota mena de presincronitzacions, moments limítrofs amb un ritme, meravelloses improvisacions percussives que es poden veure en forma de pulsacions lluminoses i escoltar-se gràcies als seus petits altaveus. En aquests moments Luci és gairebé música, gairebé llenguatge, gairebé animal. Fins que finalment arriba a un ordre mortal, avorrit, irritant. Una espècie de somni etern del que només pot despertar-la un petó, com en els contes. En “Sense nom i sense memòria” el fenòmen Luci ha estat tractat com programa per a ser emès amb projectors i per a funcionar en l’espai segons el comportament del visitant. En paraules de Josep Manuel Berenguer, “Sense nom i sense memòria no planteja veritats ni falsedats. Ni tan sols les evoca. Es tracta d’un intent de construcció de realitats, de coses que vull que existeixin, siguin materials o immaterials. No m’importa que s’entenguin, ja que el primer en no entendre-les sóc jo. No estan per a ser enteses. Només estan per a ser. Aquestes coses són éssers extraordinàriament rudimentaris que mostren comportaments comparablement primitius, emergents, previsibles o imprevisibles. Es basen en mecanismes de realimentació, que s’apliquen a les seves aparences visuals i sonores i constitueïxen la base funcional de la seva minúscula capacitat de rememorar. En tots he programat algorismes que unes vegades els implementen internament per a regular el seu comportament i unes altres contribueïxen a generar-los aprofitant les possibles informacions externes que els proporcionen els sons i les posicions dels visitants. No sempre és fàcil apreciar si el seu comportament depèn de l’intern o de l’extern, si són arbitràriament lliures o si estan condicionats en algun grau per alguna cosa distinta d’ells mateixos. No sempre són comprensibles. Mai s’entenen totalment, però més ardu encara és saber si a un se li entén. Com saber si el que tens al davant t’entén? És el seu comportament símptoma que formes part de les seves fantasies? Té fantasies? Com saber si això que tens davant i no saps si t’entén o no és o no és un ésser? Només pots creure’l. Que ho és o que no ho és, que t’entén o que no. Tot depèn d’allò que esperes que sigui un ésser, sigui el que sigui.”