Liebeslied i Cel Profund
15 de juliol Far de Cap de Creus
21’00 h.“Liebeslied”, Elena Font Roda. Instal·lació.
A cada emplaçament de la peça, el mirall perd la seva condició objectual i com el tèxtil passa a ser vehicle transmissor de la imatge que reflecteix. Hi ha una pèrdua d’identitat i de materialitat que, miraculosament, salva les distàncies entre el tancament de l’objecte en ell mateix i la fusió generosa en l’espai que l’envolta: Liebeslied, cançó d’amor.
22,30 h “Cel Profund” Toni Guntín. Astronomia Conferència sobre astronomia i observació telescòpica del cel.
Toni Guntín és director de l’Observatori Astronòmic de Castelltallat.
Liebeslied
Soledat que m’envoltes, flotant,
una queixa en la nit deus sentir,
com estrella en silenci vetllant;
més que mai ara el cel és distant,
però un cor tan a prop, tan a prop!
No fugir del meu cor, no fugir
cap enfora en la nit va girant!
Potser el d’ella també canta així,
i té el meu tan a prop, tan a prop!
Joan Vinyoli
Elena Font Roda. L’obra Liebeslied la vaig concebre fa uns anys, com a principi d’una série de treballs que reflexionaven sobre les relacions humanes, l’amor i la capacitat (o la impossibilitat) d’adaptar-se, de canviar, i d’assolir la unió amb l’altre (com és l’ideal, per exemple, les relacions amoroses).
En el moment que estava treballant aquestes idees vaig viatjar al nord de l’Índia. Els mirallets insertats als tèxtils de l’artesania índia em donaren el pretext i el fil conductor del que seria la part més objectual del projecte.
Vaig pensar la peça com una gran manta de miralls trencats, capaç de moure’s (encara que feixugament) en l’espai i d’adaptar-se a diferents bases, planes o volumètriques, agafant el seu volum. L’obra pren no tan sols el volum de la base sobre la qual reposa, sinò també la imatge del paisatge immediat,que els miralls reflecteixen de manera fragmentària i dispersa encara que molt intensament.
Cada emplaçament de la peça és una obra nova, el mirall perd la seva condició objectual, igual que el tèxtil on esta cosit, i tots dos passen a ser vehicles transmissors d’un volum (al qual la roba s’adapta) i d’una imatge (que el mirall reflecteix). Hi havia una pèrdua d’identitat i de materialitat, una forma d’entrega que em semblava que, miraculosament, salvava les distàncies entre el tancament de l’objecte en ell mateix i la fusió generosa i de vegades violenta en l’espai que l’envoltava.