Xabier Erkizia, electrònica

Si féssim l'exercici de detectar tota la informació que és capaç d'emmagatzemar un registre sonor natural i convencional (d'una durada regular) és probable que ens adonéssim que no arribem a descodificar ni la meitat dels senyals que el composen.

No és tan estrany. Si haguéssim de ser tan precisos amb cada petit soroll que ens envolta estaríem condemnats a un etern i sonor insomni. L'evolució, però, ens ha dotat de diversos recursos biològics, irregulars i mal·leables per a fer front a la nostra realitat sonora com bé ens recorda la música. I entre aquests hi ha els sentits d'alerta i alarma que tenen un paper important a l'hora de condicionar les nostres formes d'escolta.
En aquest sentit l'escola del paisatge sonor subaquàtic s'ens fa llunyana , enigmàtica i alhora estranyament familiar.
Sabem molt poc sobre els sons que conviuen sota l'aigua. Si la capacitat per descodificar els sons a l'aire, com dèiem abans, és limitada no cal dir que fer aquest mateix exercici amb registres subaquàtics o hidrològics resulta encara més complexe i problemàtic.
Aquest desconeixement és potser el punt de trobada de la fascinació per allò desconegut i els nostres sentits d'alerta i alarma per crear, com fa la música, un espai abstracte que serveixi per construir nous i imaginaris paisatges.